La graella
Trobades socials en temps de confiament.
Obro la finestra i la gent va entrant.
Saluden i riuen. Pregunten i responen.
Que tal, com estàs? Que has fet aquesta setmana?
Les preguntes desfilen mentre s’omple la graella.
Més gent segueix entrant fins que no entra ningú més.
Ja està?-Algú pregunta–
Estem tots els que som?
Som tots els que estem. –Respon algú–
Es noten absències, pot ser una altra setmana.
Tot i així arranca la festa.
Tot són paraules.
Paraules que fan riure i que fan plorar.
Paraules que et porten fora de la graella
i que et fan sentir com ni no passés res.
Tot està bé. Durant un temps tot està bé.
Tots estem bé. Durant un temps tots estem bé.
Passem el temps. Parlem i riem.
Alguns voltem per la casa, altres ens rentem les dents.
Sembla que visquem tots plegats.
Donem menjar a les mascotes. Reomplim els gots.
Algunes pantalles en negre.
Anem a dormir. Allarguem fins tard.
A poc a poc el temps s’acaba.
En algun silenci podem reflexionar.
Com pot ser que ara, quan més sols estem,
més ens fem companyia?
Com pot ser que ara, quan més ens veiem,
és quan més ens enyorem?
Arriba el final inevitable.
Algú comenta que s’ha fet massa tard.
Últims somriures i arreveures.
Últimes pantalles en negre.
Miro i només em veig a mi.
La foscor de la pantalla torna un reflex.
El reflex em mira envoltat del no-res,
recordant-me que és hora d'anar a domri.
Tanco la finestra i m'estiro al llit.
Estic sol.
Estic sol però no m’hi sento.
Estic sol amb tothom.
